EMBRUTAR-SE...

EMBRUTAR-SE...

EMBRUTAR-SE és una paraula una mica “polisèmica”…

Per alguns embrutar-se és una paraula prohibida i per altres és una necessitat.  I quin és la relació que tenen els nostres fills/es amb ella?

Sabies que dir-li al teu fill:

“No t’embrutis!” és sinònim de dir-li :

“No juguis!”

I per a què necessitam els pares que els nostres fills estiguin sempre pulcres? Què s’hi amaga davall la nostra exigència? Quines són les nostres vivències amb el fet d’embrutar-nos?

Els nins/es necessiten embrutar-se sobretot en el moment del joc. Jugar a  l’aire lluire, manipular diferents materials… tot això implica embrutar-se.

Un nin que s’embruta amb la terra  o l’arena del parc, o bé amb les témperes quan pinta no s’ha embrutat amb “caca” sinó amb uns materials ben sans i necessaris per vivenciar i experimentar tota una sèrie de sensacions.

És molt important potenciar que els nostres fills s’embrutin, que es sentin lliures de manipular amb tots els seus sentits (olorar, tastar, tocar, escoltar, mirar) i amb que respectin  la seva curiositat.

També cal que a les escoles hi hagi espai al fet d’embrutar-se. L’educació artística no es treballa des de la pulcritat sinó des de l’experimentació i la llibertat de crear.

Les escoles del segle XXI haurien  d’oferir possibilitats als seus alumnes per embrutar-se. Quin sentit té avaluar si  l’infant s’embruta massa o bé si presenta els seus dibuixos pulcres.

A través dels materials amb els quals s’embruten els infants experimenten, fan volar la seva imaginació, es fan pregunte  i les resolen a través d’assaig-error.

A més, per entendre i donar valor al fet d’anar net, cal aprendre abans com és  embrutar-se.

Sempre he pensat que si veig el meu fill arriba brut de l’escola, vol dir que s’ho ha passat bé.

Respectem els drets dels nostres infants!

Embrutar-se és un dret!

LA MEVA TASCA...

Unes  pinzellades del què és la Terapia Gestalt.

La terapia Gestalt és una terapia humanista  que abarca la totalitat de la persona, el global, tant la part cognitiva mental, com la part corporal, emocional i la relacional.

La Gestalt insisteix molt en l’experiència de viure en l’aquí i ara, en el present. “Què sent ara mateix, quina part del meu cos em dóna informació, quina emoció estic sentint, com és la meva postura?

També insisteix  en el fet de prendre consciència de com actuam aquí i ara en el dia dia, en diferents situacions.

Vos ha passat qualque vegades que deis… "això no me passarà més" i vos torna a passar?

Quins introjectes (missatges del pare, de la mare, d’aquell mestre...) tenc tan incorporat dins meu que em limiten la vida, ser feliç en l'aquí i ara?

Es tracta sobretot d'acceptar-me tal com som, sense judicis, posant atenció en mi mateix i responsabilitzant-me.  

Des de la Gestalt entenem que si no passes per l’experiència, la vivència, l’autoconeixement, la consciència d’un mateix, el canvi no és possible. 

Pel que fa als infants i adolescents, que és l’etapa amb la qual jo faig feina, la teràpia Gestalt parteix sempre d’una mirada respectuosa, mirant i acompanyant els nins i adolescents  en la seva individualitat i sense etiquetatges. Cada un d’ells és únic, és fruit d’una història, un sistema, un embaràs i part diferent, d’uns pares i mares diferents. I es tracta d’acceptar-los tant als infants, adolescents com als pares, sense judicis.

A més de la individualitat també cal tenir present l’etapa evolutiva en la que es troba aquella personeta per  acompanyar-lo en el creixement.

Aquesta mirada respectuosa no només es dona cap als infants i adolescents, sinó que també es dona a l’acompanyament als pares. Tots els pares estimen els seus fills. Dins cada un dels pares hi ha un fill de…, un nin o nina amb ferides seves, i realments el que vénen a fer els nostres fills és a fer-nos de mirall i en ensenyen coses que no volem veure. Són els nostres grans mestres.

Els nostres fills ens treuen la millor versió de nosaltres però també la pitjor. Ens fan connectar, per exemple, amb la ràbia cada vegada que fa allò que ens desagrada. I per aquest motiu també faig feina amb les famílies.

La feina que jo faig és acompanyar els infants, adolescents i famílies a través de teràpies individuals i també teràpies grupals, com pot ser el cas dels adolescents.

Ells viuen una etapa on tots ens posam la mà al cap, és dura pels pares i ells són els grans incompresos. Amb els adolescents és molt beneficiós treballar en grup, ja que ells necessiten formar part d'una tribu, ja que parlen el mateix llenguatge, i hi troben un lloc.

A més, el treball en grup permet que ens poguem veure a través de l’altre. Per això és una gran eina.

A qualsevol de les teràpies que realitz tenc en compte la particularitat de la persona a la que estic acompanyant, vivenciant i experimentant a partir de la creativitat, moviment, a través del llenguatge propi de cada individu, el joc…

I per acabar dir que l’acompanyament es pot fer en diferents etapes, perinatal i postnatal, és a dir, un acompanyament durant l’embaràs de la mare en la gestió de totes les emocions tant per la mare com el pare. I després del naixement de l’infant, un acompanyament a la parella, ja que és una etapa semblant a una montanya russa.

Es tracta de poder disposar d'un acompanyant que et pugui posar una miqueta de llum, et pugui facilitar l’experiència i l’espai per poder posar consciència i sentir-te millor. En definitiva, la finalitat de tot això és realment viure més feliços, conscients i amb salut, una salut que ho abarqui tot, les ganes de viure incloses.

PAPÀ O MAMÀ?

PAPÀ O MAMÀ?

“ Si trio a papà, la mamà s’enfadarà amb jo, i si trio a mamà, el papà es posarà trist… Què puc fer? Escolliré primer a papà i després a mamà, o potser primer a mamà i després a papà… Què difícil… No vull triar, les estimo als dos… Papà no t’enfadis, mamà no estiguis trista… No m’entenen… Per culpa meva es barallen … Buf, ja ho he tornat a fer malament … No ho hauria d’haver fet així... Sóc un mal fill…”

Quant pes poden arribar a portar els fills! Quant de patiment hi pot haver en la infància d’un fill! Quanta ràbia podem portar els adults que ens encega i no ens permet mirar als fills! Quant dolor portem els adults que s’ens apaga la llum de la vida!

Potser aquestes paraules et resonen, potser et recorden a algun conegut o potser no et provoquen cap emoció. Doncs et sorprendies de veure quanta càrrega porten alguns infants que es veuen obligats a prendre partit entre el seu pare o la seva mare. Aquests infants no poden seguir el camí de la vida, no poden escalfar els seus cors ja que els pares que som els responsables d’encendre la llumeta del cor del nostre fill, tenim la nostra pròpia flama apagada per la ràbia i el rencor.

I resoldre això és senzill i  la vegada complex. Es tracta de tenir molt present que els fills necessiten tant el pare com la mare dins el seu cor per poder estimar la vida. Per un fill, pare i mare segueixen sempre junts ja que tot i que es separin, sgueixen sent els seus pares i ocupen plegats un gran lloc dins dins el seu cor.

En una relació de parella amb fills existeixen dos vincles, el vincle de parella i el vincle de pares. Quan la relació entre el pare i la mare es trenca, es trenca també el vincle de parella però el vincle de pares no es trencarà mai, existirà al llarg de tota la seva vida. És molt important tenir present aquests dos tipus de vincles en el moment de la separació. Si el vincle de pares no es romp, la separació es podrà fer mirant als fills i es podrà tancar bé la relació. I què significa tancar bé la relació? Doncs, donar un lloc en el cor a la parella, ja que en un moment de la nostra vida sí que va ser important per nosaltres. Dins el nostre cor donar-li les gràcies, dir-li ho sento i et don un lloc dins el meu cor. Això no és fàcil, però cal avançar en aquesta direcció per poder sentir la llum de la vida i honrar el vincle de pares.

L’únic que necessiten els fills és que els seus pares siguin feliços i segueixin endavant. Els fills van endavant cap a la vida quan senten que els seus pares són feliços.

Els pares i les mares tenim la missió de donar llum a la vida dels nostres fills. Hem d’escalfar els seus cors i encendre la flama que els il·lumini en el seu camí. Però cal que nosaltres també, els adults, tinguem encesa la nostra flama per poder encendre la seva. Encendre el foc de la vida, l’alegria de viure.

EM PRESENTO...

Som na Bel Rigo i per a que me conegueu una miqueta vos diré que som dona , mare, parella, mestra i terapeuta Gestalt especialitzada en infants i adolescents.

El món dels infants i de les famílies sempre m‘ha fascinat.

Vaig estudiar Educació Especial a Barcelona i porto més de 10 anys treballant en el món de l’educació. També sóc terapeuta Gestalt especialitzada en infants, adolescents i famílies.

La meva curiositat cap a les persones em porta a formar-me constantment (Constel·lacions Familiars, formació del caràcter…).

Actualment, acompanyo a les famílies en el procés de criança i de relació entre els seus membres, als infants i adolescents a expressar el què senten i a descobrir el seu camí i a les persones a viure aquí i ara amb consciència i estimant la vida tot i les adversitats…